Patrick Naley



Fa  més de 10 anys que soc membre de The Gospel Viu Choir, que sota l’excel.lent direcció d’en Moisès Sala m’ha permès trepitjar escenaris tan emblemàtics com el Liceu, el Palau de la Música, com molts auditoris de Catalunya (Barcelona, Girona, Sant Cugat, Granollers...).


Gràcies a en Moisès Sala he viatjat a Londres i Nova York. A la primera ciutat vaig escoltar artistes americans del gòspel de primer ordre, arribant a tenir a Kirk Franklin a escassos metres i a la segona ciutat vaig poder gaudir de The Tabernacle Choir on més de 300 veus es dirigien a més de 1.300 oients en un auditori enorme creant un sentiment de comunió entre persones que no ens coneixíem de res.


La música gòspel ha estat el camí per descobrir com les històries que expliquen les cançons són una forma de comunicar-se molt potent, podent sentir “pell de gallina” inclús escoltant un tema per primera vegada.

Després de més de 10 anys cantant gòspel encara em sorprenc quan el públic s’emociona a l’escoltar un tema per primer cop. És la màgia de la música que considero que és el llenguatge universal ja que uneix a gent de totes les edats, races i condicions. 

Recordo especialment tots aquells concerts on he cantat, que anaven dirigits a recaptar fons per a causes infantils. En especial tots aquells que em fan recordar quan vaig fer de voluntari en un orfanat a Àfrica i vaig viure d'aprop com la manca de recursos econòmics pot ser una limitació a l'hora de fer coses però no de somriure a la vida.

Cantar pren sentit quan li dones un sentit al que cantes. Mai m’ha agradat emular o semblar-me a cap cantant famós. Considero que la música és efímera, ja que tal com ve, desapareix als pocs minuts, però deixa un rastre irrefutable a nivell emocional que forma part de la memòria col.lectiva.

De la mà de la  Cristina Franch durant 3 anys he après quelcom molt important. Jo no domino la música sinó que la música em domina a mi. Això m'ha permès superar els límits personals i entendre que les sensacions al cantar són per compartir-les i que no hi ha judici possible. El meu gran aprenentatge amb la Cristina és que el moment perfecte és quan ets capaç d'observar la perfecció de cada instant, sense judici.


La música està feta per viure instants que et transformen. Entres al concert d’una forma i gràcies al poder transformador de la música surts d’una altra molt millor.
Aquest és l’únic motiu que m’ha portat a  co-crear Tarab amb en Daniel Aparicio, que la música sigui transformadora. I realment des del primer assaig amb en Daniel així ho ha estat, en constant evolució. I si tu vols, ens encantarà compartir un trosset de nosaltres amb tu el proper concert Tarab.

 





l