Mètode  AUCHER

El mètode de cant creat per Marie Louise Aucher a França als anys 50 és una disciplina que obliga al cantant a ampliar la visió de cantar utilitzant només dues cordes vocals. Aquest mètode l’obliga a escoltar menys per les orelles per dedicar una major atenció a estimular les sensacions corporals, com quan se’ns posen els pels de punta o sentim un calfred perquè allò ens ressona. Les mateixes notes són transmeses de forma diferent en funció de la fisonomia del cos del cantant, per això aquest ha de ser responsable de tenir un cos harmonitzat per tal d’emetre el millor so possible.
Per tal d’interpretar una cançó el cantant ha de connectar la lletra amb alguna de les seves emocions per tal de donar-li sentit. Actualment escoltem molta quantitat de música que no arriba a moure’ns intensament, perquè pot estar perfectament masteritzada però el cantant està centrat en afinar i no en interpretar en base a ell.
Aquesta tècnica aconsegueix que una cançó que has escoltat tota la vida, de nou prengui un sentit diferent i integrador.

Ella cantava professionalment a París acompanyada de l'orgue les mateixes obres, una vegada i una altra, però es negava a fer-ho d'una forma mecànica

De mica en mica va descobrir les correspondències vibratòries entre els sons i el seu propi cos. Cal assenyalar que tots els descobriments que anava fent com a cantant i amb els seus alumnes, van ser contrastats per metges, psiquiatres, científics i altres professionals que van contribuir al desenvolupament d'aquesta disciplina que busca l'harmonització física i psíquica de l'ésser humà a través de la veu parlada i cantada, abordant el fenòmen vocal des de diferents angles.

Als anys 50, Marie-Louise Aucher cantava a les esglésies de París, durant les cerimònies religioses. Encara que cantava gran part de les obres una vegada i una altra, sempre tractava d'expressar una emoció real i sincera quan les interpretava, cosa que requeria estar molt atenta als seus sentiments. D'aquesta manera, va poder percebre les vibracions del so dins del cos, relacionant punts específics segons les notes emeses.
Aquestes circumstàncies la van portar a establir, progressivament, una escala de sons, o més precisament l'escala de ressonàncies, base de la seva tècnica vocal. Aquesta escala consta de quatre octaves amb l'associació dels registres vocals d'homes i dones. Les zones de ressonància es distribueixen de cap a peus, de baix a dalt, de més greu a més agut.

Aquest descobriment va ser registrat el 1960 a l'Acadèmia de Ciències de París.
Alhora, com a professora de cant, va desenvolupar l'ensenyament vocal basat en el coneixement i consciència del cos. Establint una llista de “punts de suport” del cantant per a una educació progressiva i adaptable a cada alumne.
L'atenció i la consciència que cada persona presta és més important que un resultat estètic. El coneixement més profund de les pròpies possibilitats i el seu desenvolupament permet avançar progressivament per afinar-se, amb un mateix i amb els altres.

Per què utilitzem un piano de cua?
Als concerts Tarab gaudim de la música més autèntica, sense sintetitzadors que modifiquen el so artificialment. És per aquest motiu que utilitzem un instrument de gran complexitat, desenvolupat al llarg dels darrers 300 anys: el piano. Un so agradable i pur, amb una musicalitat rica i versàtil que prové de la ressonància i els harmònics de les cordes. Permet una expressivitat il·limitada, segons es toqui.
El piano va ser inventat per Bartolomeo Cristofori a Itàlia creant el primer piano modern el 1709. Mitjançant un mecanisme de copejament a una corda, es genera una vibració que es transmet a la taula harmònica a través dels ponts. Com que l'instrument complet funciona com a ressonador, el so resultant és ric i ple.
La maquinària és al cap i a la fi un mecanisme de copejament de cordes, amb més de 12.000 peces, realitzades amb gran precisió per poder transmetre les més lleugeres variacions de pulsació a la manera com el martellet percut la corda.

El timbre i el caràcter del so varien segons qui toqui l'instrument, a causa del complex efecte de la ressonància en les cordes que no han estat directament copejades. Això amplia la paleta expressiva disponible per al pianista.
Com que és un instrument orgànic, el piano acústic ofereix una resposta natural a les variacions de la pulsació durant la interpretació. No només varia el volum, també el timbre, de més rodó a més brillant, brindant una gran paleta de colors sonors al pianista.