Tècnica vocal MARIE LOUISE AUCHER

La tècnica de cant creada per Marie Louise Aucher a França als anys 50 és una disciplina que obliga al cantant a ampliar la visió de cantar utilitzant només dues cordes vocals. Aquest mètode l’obliga a escoltar menys per les orelles per dedicar una major atenció a estimular les sensacions corporals, com quan se’ns posen els pels de punta o sentim un calfred perquè allò ens ressona. Les mateixes notes són transmeses de forma diferent en funció de la fisonomia del cos del cantant, per això aquest ha de ser responsable de tenir un cos harmonitzat per tal d’emetre el millor so possible.
Per tal d’interpretar una cançó el cantant ha de connectar la lletra amb alguna de les seves emocions per tal de donar-li sentit. Actualment escoltem molta quantitat de música que no arriba a moure’ns intensament, perquè pot estar perfectament masteritzada però el cantant està centrat en afinar i no en interpretar en base a ell.
Aquesta tècnica aconsegueix que una cançó que has escoltat tota la vida, de nou prengui un sentit diferent i integrador.

Ella cantava professionalment a París acompanyada de l'orgue les mateixes obres una vegada i una altra, però es negava a fer-ho d'una forma mecànica i de mica en mica va descobrir les correspondències vibratòries entre els sons i el seu propi cos. Cal assenyalar que tots els descobriments que anava fent com a cantant i amb els seus alumnes, van ser contrastats amb metges, psiquiatres, científics i altres professionals que van contribuir al desenvolupament d'aquesta disciplina que busca l'harmonització física i psíquica de l'ésser humà a través de la veu parlada i cantada, abordant el fenomen vocal des de diferents angles.

Als anys 50, Marie-Louise Aucher cantava a les esglésies de París, durant les cerimònies religioses. Encara que cantava gran part de les obres una vegada i una altra, sempre tractava d'expressar una emoció real i sincera quan les interpretava, cosa que requeria estar molt atenta als seus sentiments. D'aquesta manera, va poder percebre les vibracions del so dins del cos, relacionant punts específics segons les notes emeses.
Aquestes circumstàncies la van portar a establir, progressivament, una escala de sons, o més precisament l'escala de ressonàncies, base de la seva tècnica vocal. Aquesta escala consta de quatre octaves amb l'associació dels registres vocals d'homes i dones. Les zones de ressonància es distribueixen de cap a peus, de baix a dalt, de més greu a més agut.

Aquest descobriment va ser registrat el 1960 a l'Acadèmia de Ciències de París.
Alhora, com a professora de cant, va desenvolupar l'ensenyament vocal basat en el coneixement i consciència del cos. Establint una llista de “punts de suport” del cantant per a una educació progressiva i adaptable a cada alumne.
L'atenció i la consciència que cada persona presta és més important que un resultat estètic. El coneixement més profund de les pròpies possibilitats i el seu desenvolupament permet avançar progressivament per afinar-se, amb un mateix i amb els altres.